Carai quin estreno! La meva primera via i el temps en contra.
Vam anar el diumenge 15 de juny a Montserrat. Després de pujar les escales que mai s’acaben i treien el fetge per la boca vam decidir fer una petita via...ah!!! una via ? Jo no n’ havia fet cap!
La cosa no millorava, cada vegada es tapava més. Un cop vam arribar a peu de via, jo com sempre no ho veia clar, i no precisament per la boira. La via amb el nom de Neuromante ( nº 2 ), és la que vam fer, quins noms que posen a les vies.
Primer va pujar l’Ivan fins la reunió i després vaig comença a puja jo, i ja vaig tenir problemes, no hi havia manera d’agafar alçada, que si al peu aquí, que si al peu allà, no puc, no puc! Però a la fi vaig veure la llum i no em va parar res fins a la reunió.
Deu meu quin macramé de corda, cintes i que se jo!! Seguin al peu de la lletra les instruccions de l’Ivan, un cop el Marcos i la Luda van ser a la reunió vaig comença a desfer aquell macramé, quins nervis! Lliura! vaig cridar, i vaig comença a pujar l’últim tram.
Un cop arribat d’alt, ostres! no es veia res de res, tot era tapat per una boira espessa. Vaja, vaja...s’ha de baixar, uf!
D’alt l’agulla hi havia dos nois, i vam aprofitar la seva corda per baixar. Després del noi vaig baixar jo, amb la rasca que feia i jo com suava, però molt be, entre boira, vent i una humitat que calava vaig arribar d’una pesa.
Aquesta és l’aventura de la meva primera via, gracies Ivan, Marcos i Luda.
Vam anar el diumenge 15 de juny a Montserrat. Després de pujar les escales que mai s’acaben i treien el fetge per la boca vam decidir fer una petita via...ah!!! una via ? Jo no n’ havia fet cap!
La cosa no millorava, cada vegada es tapava més. Un cop vam arribar a peu de via, jo com sempre no ho veia clar, i no precisament per la boira. La via amb el nom de Neuromante ( nº 2 ), és la que vam fer, quins noms que posen a les vies.
Primer va pujar l’Ivan fins la reunió i després vaig comença a puja jo, i ja vaig tenir problemes, no hi havia manera d’agafar alçada, que si al peu aquí, que si al peu allà, no puc, no puc! Però a la fi vaig veure la llum i no em va parar res fins a la reunió.
Deu meu quin macramé de corda, cintes i que se jo!! Seguin al peu de la lletra les instruccions de l’Ivan, un cop el Marcos i la Luda van ser a la reunió vaig comença a desfer aquell macramé, quins nervis! Lliura! vaig cridar, i vaig comença a pujar l’últim tram.
Un cop arribat d’alt, ostres! no es veia res de res, tot era tapat per una boira espessa. Vaja, vaja...s’ha de baixar, uf!
D’alt l’agulla hi havia dos nois, i vam aprofitar la seva corda per baixar. Després del noi vaig baixar jo, amb la rasca que feia i jo com suava, però molt be, entre boira, vent i una humitat que calava vaig arribar d’una pesa.
Aquesta és l’aventura de la meva primera via, gracies Ivan, Marcos i Luda.
L'Ivan
La Luda
El Marcos
i
La Luda
3 comentaris:
Sort que vas veure la peli la Niebla, vas trobar algun bitxo????
Fins a la propera!!!
FELICITATS UN AL TRE COP...
ESCALADORA EN LA BOIRA...
Ieps!! Felicitats per la primera de moltes que espero que escalis!! Aquesta l'hem de repetir sense boira ja veurás quina diferéncia!!
Salut!!
Publica un comentari a l'entrada