Al matí del dissabte vam anar a escalar un grup, no coneixíem la zona, però segons las ressenyes la cosa era seria. El dia ens va acompanyar i tot i la dificultat d’algunes vies ens ho vam passar molt bé, i fins que el sol no es va pondre no vam anar...no a la casa...sinó al bar del poble on com sempre, quedem tots avanç d’anar a la casa a sopar...i després...les castanyes i la esperada Gimcana on la gent es transforma traient la “ bèstia ” que dur dins, es una teràpia per a tothom, excepte per les organitzadores, que patim un estrès que no es treu així com així. Desprès de tan atac incontrolat necessitem...“ una mica de carinyo ”...
Que dur que es....
Al dia seguen, desprès de la festa, la gent es dispersa organitzant petites activitats, excursions, escalada, visites culturals, sentada al bar del poble... tot es vàlid per agafar gana pel dinar, on tots ens tornem a trobar.
I be, la gent poc a poc marxen fins l’any vinent.
Aquesta es una prova irrefutable de l'estrès que hem de soportar...un allau incontrolat, fora de si...de participants...us hem fixat noies...
